Un casament

Ja fa uns mesos que visc a Manipal. Vaig venir per primer cop al juny però des de l'agost hi tinc la residència permanent.
Manipal és un districte d'Udupi. Es un poble situat en una muntanya. Acull el campus de la Universitat de Manipal. Hi ha vegetació abundant, un riu, uns llacs, i un aire net que bufa des del mar d'Aràbia.
Visc en un edifici de pisos que es diu Shambhavi Classic. És de la constructura Shambhavi, que opera en aquella zona del carrer Perampalli. El meu edifici és al costat d'un hotelet anomenat 7th Heaven. Aquest hotelet té el vermell de color corporatiu i incorpora una mena de paquet de lleure nocturn per estudiants i joves acomodats: restaurant "Swaad: Fine Dine", un club discoteca, el ReMix, terrassa de festes i altres serveis. Moltes habitacions de l'hotel crec que es fan servir de "picadero". Un dels gossos de l'hotel és molt bonic, marró clar i blanc. Li diem Kalu i de vegades li dono menjar. Amb el guarda jurat del 7th Heaven, que sembla d'origen est-indi, també ens saludem.
Tota l'activitat nocturna i semi-mafiosa del 7th Heaven no pertorba la nostra vida. El Rashmi, un jove musulmà, és el porter i s'ocupa de les coses pràctiques del nostre edifici. Engega el generador quan marxa la llum i fa el manteniment.
Aquest mes he estat viatjant, raó per la qual no ens havíem posat mans a l'obra en la qüestió del casament, o més ben dit: el registre del casament, que hem de fer al "Registrar" d'Udupi. 

Udupi és una ciutat de la costa occidental de l'Índia, una ciutat petita però no menor a l'estat de Karnàtaka (capital Bengaluru). La llengua aquí és el Tullu i també el Kannada. La ciutat d'Udupi és sobretot famosa pel temple de Krishna, fundat pel gran mestre Madhava Acharya (defensor d'un Vedanta Dualista). També és famosa per la seva cuina vegetariana. Puc donar fe que la fama és merescuda per totes dues coses. El temple de Krishna és molt bonic i autèntic, no hi ha turisme extern, només intern, i això ajuda a preservar, ja que el turisme intern, per molt que s'hi esforcin, seguirà sent pelegrinatge religiós, i això no fa mai mal a un temple. La cuina, no cal dir que és excel·lent. El famós restaurant Woodlands, l'original, crec que és el d'aquí d'Udupi, al qual vaig anar un dia i em va semblar un lloc eficient, la cuina és deliciosa.

En aquesta ciutat que sembla un poble, hi ha moltes cases tradicionals, fetes a la manera de la costa oest, tipus Konkan o Malabar. Són cases amb teules roges torradetes, baixes, patis amb pous, envoltades de palmeres i altres arbres exuberants, les parets ben enguixades. A moltes cases hi ha vaques.

En aquesta ciutat d'Udupi, o si més no en els seus estaments administratius, sembla ser que encara no es té memòria d'un estranger casant-se amb una dona del país. El nostre cas és el primer en la memòria viva d'aquest lloc. Ha agafat a tothom per sorpresa.

Quan vaig ser fora per l'últim viatge, l'Anuja va fer quatre gestions i es va acabar d'informar sobre com calia procedir. Divendres passat finalment vam visitar al downtown d'Udupi l'oficina de l'advocat Nagaraj (traduït "Rei dels Nagas", o sigui, "Rei de les Serps"), cognom meridional indi en tota regla (el culte a la serp sembla ser una cosa dravídica, pre ària, i només cal veure el nom de dos filòsofs budistes dels més famosos, tots dos meridionals: Nagarjuna i Dignaga). L'oficina de l'advocat Nagaraj és a l'edifici d'electrodomèstics Pai, al costat dels jutjats. En aquell edifici, per la seva localització, hi ha molts bufets. Vam pujar al segon pis i ens va rebre el senyor Nagaraj. Va dir que ell no tenia ni idea de si era possible i legal fer això que volíem fer sota el Foreign Marriage Act. L'Anuja s'havia informat amb la sub-registradora del registre civil. Ella li havia confirmat que sí, que sota el paraigües d'aquesta llei ens podem casar. Vam exposar tots els problemes dels dies del meu visat, etc. Al final el senyor Nagaraj va tenir una idea:

-- Bé, vosaltres veniu dilluns i comencem els tràmits, dipositem la sol·licitud de casament. Després que ell -- o sigui, jo -- marxi de viatge, i d'aquí un mes tornem a revisar si s'han aprovat els papers. El meu col·lega us acompanyarà, jo no puc.

-- Molt bé, què li devem? --va dir l'Anuja. 

-- Res, res! -- va fer ell.

En cap moment no vam parlar de diners.

Avui era dilluns. Cap a les dotze l'Anuja ja ha aconseguit fer les fotocòpies necessàries i tenir la signatura de la cap del departament, per certificar que treballa a la universitat de Manipal. Tot això era necessari. Ha trucat a l'advocat però no contestava. Jo he proposat d'anar directes avall. Efectivament l'advocat era a la seva oficineta, entretingut amb un ajudant fent papers o dictant. Ens ha dit que ens acompanyaria el seu col·lega, el qual des d'aquell moment ens ha fet de guia. Ens ha dit que esperéssim un moment i que ens trucaria. Ens hem esperat a l'oficina mateixa del Nagaraj. Al cap d'una estona ens ha trucat l'ajudant, ha dit a l'Anu que sortís al passadís exterior de l'edifici i que mirés als jutjats, un complex d'edificis vermells a la nostra esquerra. Allà era ell, saludant-nos telefon en mà. Hem baixat doncs i l'hem anat a trobar a la porta del jutjat. Amb ell hi havia una jove jurista amb jaqueta negra de modar, però el vestit blau que li sortia per sota. No podíem encara procedir: primer necessitàvem fotos. Ens ha dut a una botiga de fotos davant dels jutjats, al costat del restaurant Mantra on vam anar l'altre dia a fer un cafè. Aquest establiment, tot i que diu Bakery, no ofereix gran cosa.

La botiga de fotos és petita i estreta, de sostre baix, quasi un estant de fira, com totes les d'aquell carrer. Són edificis d'una sola planta. El carrer anava prou atrafegat amb estudiants sortint de l'escola. A l'India els nens no van a l'escola tot el dia com al nostre país, només unes hores al matí. Les meves sospites que l'horari de nou a cinc és un abús, es van confirmant com més viatjo pel món.

A la botiga de fotos ens han ficat a l'estudi interior, espai d'uns tres metres quadrats, i ens hem fet una foto primer junts, asseguts en dues cadires. 

-- Posa el braç per davant d'ella-- em deia el fotògraf amb un mal anglès.

Jo no l'entenia. Em pensava que estàvem fent les dues fotos carnet a l'hora. Han tirat algunes fotos de tots dos. Després han retirat les dues cadires de plàstic de disseny i han tornat a posar el tamboret. Aleshores sí, hem fet les fotos carnet individuals i hem entès que les anteriors són la foto oficial al nostre document de casats.
Abans de tirar les fotos individuals han canviat el fondo de marró a "blanc" (per dir alguna cosa, perquè la tela estava arrugada i tacada, però tot s'arregla després amb photoshop).
En acabat hem anat a treure diners a un caixer de l'Axis Bank al mateix carrer. Aquests dies ja comença a fer temps hivernal, que vol dir calurós però no sofocant.
Hem tornat a la botiga de fotos i ens hem assegut a la sala d'espera. Al taulell hi havia un empleat, discret, posant coses en ordre.
Espatarrat a una de les cadires d'espera, reposava un home gras amb els llavis vermells de mastergar nou de betel, que s'estava preparant amb els dits una nova ració d'aquell líquid en una fulla petita.
-- D'on ets? -- ha preguntat aquell home a l'Anuja.
-- De Bombai -- ha dit ella.
-- Però d'on, de Bombai?
-- De Powai -- ha concretat l'Anu, amb poques ganes de parlar, en el to sec i inhumà que fa servir quan parla amb desconeguts, perquè aquí a l'Índia els indis no es refien de ningú. 
Però avui especialment, des del matí, l'Anuja ha estat tensa, irritable i seriosa a causa del desenvolupament del procés burocràtic, que li crea molta tensió.
-- Tens família a Powai doncs? -- ha continuat indagant l'home.
-- No. Vaig fer el doctorat a l'IIT de Powai.
-- Ah! Aleshores deus conèixer el Ruby Hotel, oi? -- ha fet ell, content.
-- No -- ha dit l'Anu.
-- Com? No coneixes el Ruby Hotel? Però si és allà al costat de l'IIT!
-- Jo no anava mai a hotels quan estudiava, senyor -- li ha dit l'Anu.  
-- El Ruby Hotel és d'un parent meu. Tinc família allà. També hi tinc un establiment. Vaig venir aquí als anys noranta i vaig muntar aquesta empresa -- ha dit l'home gras, referint-se a la botiga de fotos --. Ara ja quasi no vaig a Bombai. Em queda massa lluny -- deia tot espatarrat a la cadira, com si fos un client més.
Es diria que era un boig que hagués aparegut allà per fer-se fotos i s'estigués fent passar per l'amo del negoci davant d'altres clients.
En aquella estona van aparèixer dos nens, escolars d'uniforme, secallons com tiges de flor, que es venien a fer fotos.
L'Anu no deia res. Jo tampoc, però em mirava la situació amb cert interès.
-- I aquí què hi feu? -- ha preguntat l'amo del negoci.
-- Treballem a la uni de Manipal -- ha dit l'Anu.
-- Ah! Ets empleada doncs? I ell, d'on és?
-- D'Espanya.
-- Ah... I ja us han dit aquesta gent quant us faran pagar pel tràmit?
-- Qui, l'advocat?-- ha dit l'Anu.
-- Sí. Bé, jo no em puc queixar, no parlaré aquí malament d'ells, eh! Perquè sempre em porten clients aquí a fer fotos, però clar... s'ha de vigilar amb aquesta gent. Hauríeu d'haver establert el preu abans. Heu comès un error... Ara esteu a la seva mercè.
No hem dit res. A mi realment m'era igual. Em semblava inversemblant que ens timessin més enllà d'un cert límit acceptable. I mentre el tràmit el completés, jo estava disposat a pagar de grat.
Abans de completar el revelat les fotos, el fotògraf que estava fent retocs per ordinador li ha preguntat a l'Anuja si volia que li posessin un collaret de casada, el "mangalasutra", amb photoshop. Ella ha dit que no amb molta contundència. Serà segurament la foto de casats més freda i menys amorosa de la història del Registre d'Udupi.
Amb les fotos hem tornat als jutjats. Allà s'ha anat signant paperassa amb la noia de la jaqueta negra de modar, damunt d'un vestit normal, casual, blau,  i una altra que ha aparegut, més plena de carns, amb un bon cul i uns bons pits, que vestia de taronja i era més amable, parlava millor hindi i des d'aleshores ha mediat amb l'Anu.
No sabíem exactament qui eren, però. L'ajudant del Nagaraj venia amb nosaltres, però anava desapareixent i tornant.
Ens han fet signar a alguns llocs. Després he deixat l'Anu fent papers, perquè jo no hi pintava gaire.
-- Vaig a fer un tè -- he dit.
I he anat a la cantina dels jutjats, per veure la situació d'allà, com es respirava. Era una cantina desmanegada com ho són totes les dels llocs públics. Fosca, plena de mosques, amb parets negroses i humides. La cuina queda oberta i es veuen els mossos treballant als fogons, t'arriba l'olor de les paelles gegants. La gent menjant alegrement arròs o altres aperitius indis. Han entrat dos policies amb un home que semblava detingut o si més no escortat i han esmorzat al meu costat. Jo m'he demanat el tè, que ha trigat una estona perquè me l'han fet allà mateix. L'home de la cantina era molt amable i m'ha dit si volia res més. El te m'ha costat deu rúpies. Els temps que estudiava a Pune, valia cinc rúpies. 
L'Anu m'ha vingut a buscar per fer més signatures i després, encabint-nos quatre en un rickshaw, hem anat al registre. Allà hem seguit entrant i sortint de l'oficina i esperant moltes estones al passadís del registre, un lloc amb prou seients i ombres. Semblava l'espera del metge. 
Hem hagut de signar, omplir papers, escriure les nostres adreces trenta cops. I a dos de dues s'ha fet pausa de dinar. Moment sagrat en el cos burocràtic de qualsevol país civilitzat.
Hem anat a la cantina de fora el registre i hem menjat unes sada-dosas, l'única cosa que quedava a part d'arròs. Aquesta cantina és un lloc on ja vam ser el dia que vam venir a informar-nos, mesos enrere. La dona no parlava anglès ni hindi, se'ns ha adreçat en Kannada, que l'Anu entén més o menys, però no parla. Al final ens hem comunicat prou com perquè ens fossin servides unes dosas que han fet el fet.
A dos de tres hem tornat al registre. Hem seguit fent algunes signatures. Quan la primera fase ha estat superada, s'ha hagut de buscar el vist-i-plau de la dona que porta aquella gran sala d'oficinistes, la "sub-registrar". Aquella la dona seu en una taula elevada a una tarima i des d'allà tothom la veu i ella controla la sala de màquines de la burocràcia d'Udupi, tot passa per les seves mans. És la dona d'uns cinquanta i pocs anys, que ja va aconsellar a l'Anu setmanes enrere. Una sub-registrar tranquil·la, serena, com sobrehumana en la seva calma ja que l'enrenou en aquells despatxos és per tornar-se boig. Ens ha demanat detalls, com per exemple veure el meu document d'estat civil. L'Anuja manejava papers apressada i nerviosa. Jo mirava d'actuar amb calma, perquè al cap i a la fi teníem tot el que ens demanaven, no calia preocupar-se ni precipitar-se i fer veure que amagàvem res. Jo he portat les traduccions jurades d'Espanya i estava tot en ordre. Després hem tornat a sortir a esperar-nos al passadís.
Al costat del meu seient tenia una mare jove amb un nen petit, de dos mesos potser. M'he adonat que el nen tenia les celles molt grosses i negres. M'ha semblat que eren pintades. Quan ha vingut l'Anuja una estona a esperar amb mi li he preguntat si les celles dels nens eren pintades. M'ha dit que sí, que a l'Índia es pinten les celles als nadons amb "kajal", és a dir amb una pasta de col·liri, que repel·leix els mosquits i altres insectes indesitjables. Això és segons l'Ayurveda. Però també sembla que té un efecte apotropaic, protegeix dels mals d'ull i altres malediccions.
-- A Tailàndia també hi ha una raó màgica per posar noms estranys als nens, sobrenoms amb els quals els coneix tothom, i és perquè la mala gent, els monstres i fantasmes no coneguin el nom veritable dels nens i no els puguin fer mal.
Hem rigut una mica d'aquesta costum, perquè només pot tenir sentit per algú que confongui el nom amb la cosa. Ara bé, això és precisament un tema important, ja que és propi de les societats orals: ells creuen que els noms corresponen a coses. I de fet tota la tradició gramatical india, que inclou una filosofia molt complexa del llenguatge, única al món, es basa en aquesta correspondència màgica, la qual és la font d'eficàcia de tots els mantras
Hem anat alternant aquestes estones d'espera amb intervencions breus a dins les oficines. La major part de la feina la duien a terme les nostres dues delegades, ara ja vestides totes dues de paisanes.
En aquells passadissos no sembla que hi hagi hagut mai cap estranger a registrar res. La gent ens mirava encuriosida.
En un moment d'espera ja llarga, un home que seia al meu costat se m'ha adreçat buscant conversa.
-- D'on ets? -- m'ha preguntat.
-- D'Espanya -- he dit.
-- Oh! -- ha fet ell.
Era un home gros, jove però ja una mica calb. Honestament, per la cara i gestos que feia, no semblava precisament una lluminària. L'Anuja m'ha vingut a buscar per signar més papers i s'ha mirat a aquell home amb reprovació. Ella no vol que parlem amb estranys. No li agrada. Ara bé, cinc minuts més tard teníem aquell mateix home de dos metres, talòs com un Goliat, amb nosaltres, a la mateixa tauleta que nosaltres, signant els nostres papers: era, ni més nimenys, el nostre quart testimoni que el "Bufet Nagaraj" ens ha proporcionat. Per això estava allà esperant davant la mateixa sala que nosaltres. No ho hem vist pas a venir! La situació ha estat totalment delirant. Hem signat nosaltres i després els nostres quatre testimonis: les dues noies, l'ajudant del Nagaraj, que anava apareixen en els moments oportuns, i també el gegant, que un cop ha signat ja ha desaparegut de l'escena, suposo que cobrant la seva part.
Després hem anat amb un noi que entrava les dades en un software molt primari, anomenat Marriage India, un progama d'ordinador d'aspecte antic que tenia un logo amb dos anells lligats. El noi introduia les meves dades al revés, el pobre, creia que Ruiz Falqués era el meu nom i Aleix el cognom. No entenia "Josep Tarradelles", ha escrit "Joseph" no sé què més. Posava punts a tot arreu, per si de cas, suposo. Era un disbarat rere l'altre.
Després ha desat i passat al mateix formulari però per l'Anu. Un cop tot ple, necessitava dir els dies que porta a Udupi.
-- Cinc mesos -- ha dit.
-- Cinc mesos són.... quants dies són? -- ha demanat el funcionari.
Abans que li donéssim la resposta ja ha anat a obrir la calculadora de l'ordinador, però ha premut una tecla equivocada i ha tancat el software "Marriage India".
-- Shit... -- he sentit que se li escapava.
"L'has pifiada xaval" he pensat. S'havia perdut tot.
-- Anu, ja saps les meves dades, mira només que ara posi bé el meu nom i cognom -- he dit, i he sortit altre cop d'aquella sala massa plena de gent.
Després ha vingut altre cop l'Anuja al passadís. Estava preocupada.
-- Què et passa?
-- Bé, els teus papers els han de revisar a l'ambaixada espanyola de Delhi, però els meus els enviaran a Solapur -- m'ha dit. 
Aquesta revisió és simplement per confirmar que som solters.
-- I què? -- he dit -- És on tens el registre, no?
-- Sí, però no vull que se n'enteri la meva família -- ha dit l'Anu -- ja els ho he explicat. Els he demanat que mirin que la cosa sigui discreta.
-- I què vol dir això?
-- Vol dir que subornarem al funcionari.
M'he posat a riure. El Bufet Nagaraj inclou aquesta mena de serveis. De tot això se n'han encarregat les dues noies que ens acompanyaven en tot moment. Nosaltres no hem hagut de fer res.
Al final hem pagat tres mil de les sis mil rúpies a l'ajudant del Nagaraj. Sis mil rúpies són menys de cent euros. Ells mateixos es repartiran la paga segons el grau d'implicació de cada advocat i testimoni. Són gent que no coneixem de res, però a partir d'ara seran sempre part del nostre matrimoni legal. La suma de sis mil rúpies sembla correcte per un tràmit tan transcendent, i més si han testificat i tot amb la seva firma. En principi hem de tornar al cap d'un mes i tot estarà llest si no hi ha cap objecció. 
A quarts de cinc hem agafat un rickshaw i amb la fotocòpia del comprovant hem tornat als turons de Manipal. 
Que bonica és Udupi amb les seves casetes i palmeres, amb el seu tarannà de costa i la suavitat de la seva llum. Una ciutat petita de platja, sense quasi turistes, autosuficient. Prou tranquil·la i d'aires sempre nets. Els carrers, sí, són un desastre, plens de forats. Els viatges en rickshaw són pitjors que una tortura xina. Però aquí s'hi respira una gran tranquil·litat i això també es pot veure en la tolerància religiosa: conviuen hindús, musulmans i cristians en absoluta harmonia. No és un mal lloc per viure, si un s'oblida de la xafogor.
-- Hem de fer cada cosa al seu moment -- he dit a l'Anu mentre pujàvem la costa de Manipal en autorickshaw -- quan tingui tots els papers, compraré una moto i podrem anar a tot arreu.
Ella ha assentit amb el cap, satisfeta.